I tot plegat per què estic avorrit. Avorrit de cada dia llevar-me, de llevar-nos amb l’omnipresència del fet econòmic… i el seu actual cicle de crisi.
Cicle
Ja fa dies, de fet des de els darrers mesos de l’any passat, que vinc donant-li voltes al cap sobre què cal fer. Bé per ser més correctes: què he de fer. O encara més ben dit: què vull fer (i mirar que coincideixi amb el què cal fer). Això em serveix per il·lustrar que, en efecte, sóc de l’opinió que la idea de cicle potser és més apropiada per descriure’ns que no pas la idea de línia recta. Aquella única que només passa entre dos punts: naixement i mort. És a dir, que els éssers humans malgrat el fet biològic som més circulars que no pas lineals. O dit d’una altra manera, a nivell micro (persona) la nostra vida és un conjunt de cicles i per tant l’important és ser capaços d’adonar-nos quan hem arribat al punt d’origen des d’on tornaríem a començar i per tant a repetir-nos. Aquesta qualitat “d’adonar-nos”, esdevindria la nostra principal virtut quan atenyem la vida adulta. Però sobretot, el que és essencial és tenir clar si acceptem repetir-nos o per contra volem iniciar-ne un de nou. Personalment sóc del parer que no ens hauríem de repetir, però també ho sóc que els canvis de cicle en cap cas han de ser traumàtics. En general ja són prou difícils com per què a més a més siguin traumàtics. I tanmateix, també trobo molt legítim que arribat el moment hom decideixi repetir-se.
A nivell macro seria la humanitat la que traçaria una línia recta on cada tram és millor que l’anterior i per tant hi ha progrés. De la suma total de cicles personals s’infereixen canvis, transformacions, avenços que hom pot col·locar sobre un pla horitzontal i que confomarien el progrés.
Ara bé, i si el conjunt de les persones entrés en un estat de bloqueig com a conseqüència de, per exemple, una mutació genètica derivada posem pel cas dels hàbits alimentaris dels darrers 150 anys, i ja mai més puguéssim, encara que conscients de la necessitat, decidir passar d’un cicle a un altre? O, i si les condicions ambientals que hem anat creant també els darrers 150 anys, haguéssin determinat que ja mai més puguéssim, encara que conscients de la necessitat, fer el pas d’un cicle a un altre?
I tot plegat per què estic avorrit. Avorrit de cada dia llevar-me, de llevar-nos amb l’omnipresència del fet econòmic… i el seu actual cicle de crisi.
